Què duu a que s'ajuntin,
dues rectes paraleles?
Què duu que sols i estrelles,
al mateix temps brillin?

Què em duu apensar,
que dolç i salat,
plenitud i soledat,
vertígen i soledat,
caminin de la mà?

Què em fa saber del cert,
que el sol demà sortirà,
i la joia matinera vindrà
després d'una nit, palpitant i folla d'anhel?

Perquè no utilitzar el mot,
i parlar amb els ulls,
escoltar per la pell amb dits nus,
i mirar amb l'olor,
la felicitat expressada amb plor?

Perquè ser feliç,
si el meu ésser ja no depèn de mi?
Cor desbocat palpitant,
buit al ventre punxant,
pèl eriçat i pessigolleig constant,
malaltia que em segresta a cada instant.

Trobar el goig fora d'un mateix,
dependre'n l'aire, la vida,
d'una insensatesa que mai es rendeix.

Mil maneres,
de ser feliç a cada instant
Mils instants
inmensament palpitants.

Per als éssers que ho vivim,
per als que ho patim,
per als que sabem què és,
per als que ho hem tingut,
i altre cop ho repetirem.